13_ Sunset in Belsize Park / A moving Postcard

Dotze ||*|| Ens mantindrem sempre fidels al nostre poble ||*||

Estic a Londres, i semblarà mentida, exagerat o noucentista, però estic content de tenir un poble. De ser nacionalista de collons. Em llegeixo articles a blogs de joves intel·lectuals, i al·lucino amb la quantitat de referències que poden arribar a posar en un paràgraf: citen filòsofs clàssics, la lady gaga, i pensadors moderns, els uneixen originalment. Jo no sé si sóc tant culte, però alguna cosa em diu que és millor mantenir les coses senzilles, limitar-se a dir la veritat i ser humà. Sóc innocent, escrivint, però és que no sé si hi ha alternativa. Per això em vé de gust escriure que ens mantindrem sempre fidels al nostre poble.  I ho dic com si fos la primera vegada que es diu.

Resulta que una amiga em va posar a les mans un manuscrit de finals del segle XVIII. Es tracta del receptari (o la llibreta on apuntava totes les receptes) un farmacèutic català, un home que treballava per allí al Pla de Santa Maria. Em vaig emocionar fullejant aquell bloc de papers, que en doscents anys no havia importat una canya a ningú. Jo no en sé gaire, d’història de la farmàcia, així que em va sorprendre que el farmacèutic no fés servir ni un sol número. Com coi expressava les quantitats que receptava? Passant pàgines, vam observar una regularitat misteriosa. Un cop rere l’altre, apareixien aquests caràcters:

Es repetien un cop i un altre, i de seguida em va resultar evident que eren algun tipus de número, o de quantitat. Primer vaig pensar que eren números àrabs, i vaig intentar desxifrar-ho (una mica incultament) amb aquest supòsit. Vaig fer-me una taula ordenant els números de gran a petit, tant bé com vaig poder -fixeu-vos que a vegades comencen amb una mena de C inverida, a vegades amb un 3 i a vegades amb un 3 amb barret addicional. Finalment, i per casualitat, vaig descobrir que es tracta, de fet, d’una notació molt típica entre farmacèutics, anomenat a vegades “el sistema apotecari”. La primera lletra designa la quantitat (lliures, escrúpols…) i darrera hi trobem el número en llatí i en minúsula. Per alguna raó, la última “i” s’escriu “j”, així el número III és iij, i per escriure 3 unces, escriuriem 3iij.

Després he après que aquest és un sistema oblidat, però que es féu servir a tot europa fins a principis del XIX. Fins i tot té una entrada bastant detallada a la wikipedia en anglès. La meva cerca al google llibres sobre el tema no m’indica que existeixi cap treball sobre aquest sistema a catalunya, ni cap menció (si faig servir les paraules clau correctes) en cap llibre d’història o de farmàcia. Algú ho sap, sens dubte, però s’ho queda per a ell. Aquesta és una veritat modesta, una recerca d’una tarda, una investigació merdoseta, però que m’ha fet pensar. Això ja hauria d’estar fet, cony. No he d’arribar jo, un enginyer químic, i fer-ho. Sempre em mantindré fidel al meu poble, i com ha dit fa poc l’Eudal Carbonell, Catalunya ja ha tingut els poemes, les cançons, les simfonies, el volem massa i el canigó, la oda a la pàtria i les 3 columes de Montjuïc. Això ja ho tenim, i ara el que cal no és romanticisme ardent, si no recerca, collons i ciència.

Eleventh_My life Chaos Random Pattern

visc en el caos,

i tot el que faig que està ordenat vé del caos,

i estar tranquil no vol dir anular el caos (que dice usted!) si no crear odre

ordre ordre ordre

l’ordre sense caos: una merda

una cosa perillosa, cosa mala.

el caos sense ordre: una promesa d’ordre

l’ordre és inevitable mentre jo existeixi

per mi, la felicitat és un món més que caòtic, la felicitat és RANDOM

tot borrós i estrany i autosimilar

i me’l miraré i diré: ORDRE

aquest sóc jo

La gent que creu que viu en l’ordre és profundament ignorant

Entre la distribució de probabilitats i l’ordre només hi ha la nostra bogeria

Quan mires els remolins del riu, quan mires les flames, mires el més semblant que hi ha al teu cerbell

En el caos, no hi ha res superficial

Ni res profund

Estàs despullat, xaval!

El caos et torna la mirada

Tenth_IMAGE.PNG

Ninth_The dead of the pose / or the fading of identity /

I am not afraid to start with a cool and postmodern headline. Yesterday, cheerfully walking through my head,  I stumbled with an opinion. Eureka! I have one opinion! – I shouted. For the modern man, who will defend the opinion as if it was his leg, this is a really special moment. Well, and this is my opinion:

I don’t have any special reason to like intelligence. Intelligent brains are not always the interesting or the good ones, and it sounds too pedantic, simple, and neo-burgeois to say “I appreciate intelligence”. So, in the second section of my brand new opinion, I forge a new term: “beautiful brain”, and I assert: I like beautiful brains, meaning: “I like those brains that are rich in unexpected connections, that have an elegant -but not necessarily perfect- structure of reasoning, that built truth, sentences and lies with coherence, like a great painter”.

Having said that, and having in mind my disregard towards intelligence, we can speak about its image, its pose and its general superficiality. Intelligence has an image and we all know it from pictures of famous writers. Just have a look at Bauldelaire and Rimbaud:

Each great man has its tone and character, but we can easy figure out the peculiar and the general. The distant, worried face, the expression constrained under the incredible weight of the brain, the sight of sacrifice, the little bit of their enormous will that leaks through the impenetrable wall of their forehead.  Their unnatended clothes and hair, their mouth meaningfully closed.

One will not found any other image of those men, and will leave google with the false impression that they had always this expression, were born intelligent and pissed off, that they fucked intelligently (and pissed off), and eated cake intelligently (and pissed off).  Let’s get modern and see the images of some good friends  from the contemporary barcelona. See first Beatriz Preciado, the philosopher of the moustache:

We can clearly perceive her tortured intelligence, painfully finding its way out in her texts. She has a girlfriend, another writer called Virginie Despentes (they appear together in one of the pictures above) , with a very similar image:

Despentes has written on prostitution, rape, being a woman in a mad world, and other stuff concerning her body. Thanks to the hability of the skillful photographers that created her image, we can see some of this literary fight in her eyes, lost far from the focus, her hair, grease and ugly after all the mysterious stuff of sex and knowledge that makes her special.

Fortunately, Despentes and Preciado, unlike Baudelaire and Rimbaud, are still alive. Their historical characters are under creation, the memetic selection has not acted on them very strongly, their images are still chosen (partly) by editors, photographers and herselves, and therefore they are not fully memetically selected. That’s to say; they are not famous enough to have an image created autonomously. That’s why you can easily find something like this:

They are Preciado and Virginie Despentes but… what has happened to little Virginie?  While Preciado is still a bit baudeleriano, something in virginie has faded. She is not that tortured and feminine lesbian body of thought, rather, she is something more familiar, something like… a 40 year old woman.  The strong pose of Preciado is not bulletproof, and we can see something similar on her:

Yes, that’s better. Beatriz Preciado as an university teacher, as a woman behind a desk, with a computer still running XP, correcting phylosophy exams. A bad photographer is the one that has not adquiered the hability to lie. There are some more photos where you can see both writers as real people:

Intelligence, this artificial feature, can’t be visually represented unless you use tons of clichés. I wonder if a “beautiful brain” can have a convincing imagery. Maybe it is a term wide enough to encompass all the faces of individuals. I mean that Baudelaire, Beatriz and Virginie maybe can’t laugh, eat, fuck and sleep with their intelligent pose, but they, most probably, can do it with their beautiful brain.

Sample 1

Sample 1

Eigth _ Dues lliçons de música antiga

És que no puc deixar d’expliar aquestes dues coses, que són dues lliçons no per que jo vulgui ensenyar res a ningú, si no per que acabo d’aprendre dues coses boniques.

1) Aquesta és la partitura d’Stella Splendens, una de les primeres làmines del llibre vermell de montserrat, códex compilat per allà al s. XIV. La introducció del llibre diu que es presenten unes quantes melodies religioses per que les cantin els peregrins borratxos  que passen la nit davant del monestir, en comptes de saltar i ballar sobre el foc i cantar coses paganes. La majoria dels peregrins estaven celebrant el viatge més llarg que farien en la seva vida, i l’explosió d’alegria deuria ser enorme. Els monjos van intentar canalitzar-la escrivint una mica de música sagrada, però m’imagino que va funcionar tant poc com les parets de graffiti que ofereix l’ajuntament de Reus.

És molt difícil interpretar la música antiga, no només per que les notes son diferents i la clau és estranya -això és la matemàtica fàcil que tot músic pot solucionar amb un no res- si no per que s’ha de tenir una gran cultura per endivinar les repeticions, la llargada, la instrumentació, i sobretot sobretot, el ritme. Així és com la interpreta magníficament el Jordi Savall, que és l’amo, és la persona que més en sap d’aquestes coses en tot el món, i que té una barba magnífica (no tant com la del seu percussionista).  La seva versió és preciosa.

Però no m’imagino els monjos monserratins convencent cap adorador de la verge de ballar-la. En canvi, la meva opinió ha canviat lleument quan he vist la versió, que amb incultura teòrica però enorme rodatge en festes majors, en va fer la Elèctrica Dharma:

He après alguna cosa, encara que no sé dir què, avui mateix.

2) L’altra lliçó és per que Savall em perdoni la comparació amb la Dharma. Estava escoltant les Follies d’Espagne de Marin Marais, concretament, aquesta versió: *

I la veritat és que no em deia res de res. Me la pelava, més aviat. Quan m’he topat amb aquesta altra, difícil de trobar a youtube però que se sent de puta mare a la web de Savall.  I la veritat és que m’he emocionat. Sona tant bé, joder! Escolteu-la amb sub-woofer, si em permeteu afegir.  I he entès -una cosa de gent que sap música però que no m’havia passat mai- la diferència entre intèrprets.

Seventh_ A Dead Shark isn’t Art

This is an old history already blogged a thousand times, I imagine. It turns that the STUCKISTS put a dead shark in their gallery making fun of Hirst’s shark, and it is still there, I think, at least in their website.   They also posted a paper where one could read: A DEAD SHARK ISN’T ART. I like STUCKISM people, but I do not share their point. Their Dead Shark is art indeed, and Hirst’s shark is art too.

It is art, but terribly bad art. Low quality art. I know that words can barely handle this discussion, but  we can exploit them a bit more. Let’s force the definition: Whatever Art is, Art it’s not a 0 or 1 thing. Do we agree? There are just a few things that are totally art or untotally unart. Art is a gradual thing: there is stuff plenty of art, and also stuff that suffers art scarcity. Think of good floral work, or staples.

Both sharks share one thing: they are stuff with a bit of art, just a little tiny bit, but an atomic piece of art is enough to invalidate STUCKISTS provocative assertion.

Sixth _ London Number One

London Number One is the nickname given to Apsley House,  the summer residence of the Duke of Wellington. When you entered London from the west two hundred years ago , it was the first building you found.

Turner has painted it, and that gives us an idea of its singularity. Right now houses some hundreds of the most typical British artworks- the stolen ones. When the seventh Duke of Wellington gave the house to the nation in 1947, the family retained the private rooms, which they still use today. This makes Apsley House not only the last surviving great London town house open to the public, but also the only property managed by English Heritage in which the original owner’s family still live.

Fifth_ On beauty and convincement

The question of beauty and convincement has annoyed me for a long time, and I don’t really know how to adress it. Firstly, is evident that what makes Shrigley’s drawings so beautiful is not any high concept of symmetry or harmony.  It is also clear that a simple smiley  can be horribly drawn. Imagine the freehand sketches of smileys made by someone waiting for the bus, someone who has never drawn anything, who can barely trace a circle and figure out where to put the eyes. Yes. That’s ugly. You wouldn’t hang it on your walls, would you?Therefore I must consider that the haphazard and unprecise Shrigley drawings are a fake, in the sense that they are a lot more under control than what Shrigley wants us to believe.

Shrigley is confident and controls convincement. But by which method do we feel, sense or preceive  this convincement through the contemplation of his drawings, this is a completely different story. Doubt is ugly, convincement is beautiful. I think this is a true and powerful statement, but I can’t imagine why it must be.