22_Brief meditation

I like superficial people. I’m addicted to their facebook profile pictures. It’s amazing to see what they choose as their public face, and what they leave behind. Sometimes, you can see two, even three or four different faces, with different personalities. That requires some special kind of intelligence. I can feel that. Not everybody is intelligent enough to design two public facades and to discern them. It requires also some special kind of dumb blindess, because not everybody is capable of believing so strongly in something created by themselves. Their friends believe their game. Their enemies do not. I guess that this is one of the first presents real friends give each other: we accept our friend’s lies and we defend them as truths. So, ask yourself: are your friends blind, or are they friends?

21_Text

Perquè el moviment dels indignats és totalitari

0) Disculpes
Tot seguit, explicarè perquè crec que el moviment dels indignats és
totalitari. Abans, però, recordem això: poques coses són absolutament, i
aquesta no és una d’elles. Cada qualitat és present en un cert percentatge.
Recordem també que el totalitarisme pot ser bo. Es poden aconseguir coses.
El mal és banal. Recordem que la gent bona pot fer coses horribles, tant com
la gent horrible pot fer coses bones. Les categories són una convenció que
serveix per fer les converses curtes. Ja ho dic ara. El moviment dels
indignats no és totalitari. Però ho ha sigut, ho ha pogut ser, alguns dels
seus òrgans, hàbits, alguns dels seus dies, hores, algunes de les seves
frases i gestos, han sigut totalitaris, i ho seran mentre el moviment
existeixi. El moviment té sal totalitària, i val la pena dir-ho, perquè
molta gent amb problemes de colesterol n’està menjant.

1) La seva democràcia
M’agradaria que féssiu una ullada al meu post anterior, on unes quantes
imatges reflexionen sobre la democràcia de veritat que han inventat els
indignats. Crec que és evident que reclamar el seu sistema de gestió com a
“democràcia real” és una fal·làcia. Les reunions en les que discuteixen i
decideixen el seu programa filosòfic i les seves accions de futur no són
democràtiques, perquè són assambleàries, i l’assemblearisme és totalitari
(Ho han dit dos pedòfils: Plató i Sánchez Dragó, i no em fa vergonya donar-
los la raó). I ho és per una raó molt senzilla: l’assamblearisme no és
representatiu, o dit d’una altra manera, qui participa a l’assemblearisme
només es representa a ell mateix i als seus amics. La única cosa que separa
l’assamblearisme d’una monarquia absoulta és el número de participants, el
tamany de la càmera reial. No hi pot haver democràcia si no hi ha
representació proporcional dels grups d’opininió. Posar 10.000 persones en
una plaça per parlar és poc més que un malson logístic, i en tot cas no és
una prova de poder democràtic. Encara que es facin fotos amb el braç alçat
(votant a mà alçada, vull dir).

La nostra democràcia, la oficial, és millor que la que fan servir ells. Per
malament que funcioni, conté mecanismes pràcticament indestructibles contra
els que ningú pot atemptar. Només hi ha una cosa que pot tallar les ales a
un sofista, i és no poder entrar a la sala on es discuteix. Els votants no
només decideixen qui, també decideixen qui no. És una xorrada, i potser
funciona malament a casa nostra, però és un enorme martell filosòfic.

2) El seu super home
Pels indignats hi ha un home que hem d’espirar a ser. Aquest home escull
cert menjar, aquest home parla de certa manera. Aquest home no té por
d’acampar al carrer. Aquest home llegeix, aquest home pensa i té una opinió.
Aquest home s’implica. No és un mal home. L’ideal de virtuositat dels
indignats, algú valent, vegetarià, ecològic, socialista, amable, obert,
neo-espiritual, és un tio bastant agradable. Però no són les seves
característiques el que és totalitari, és el fet que existeixi. És el fet
que en el cap de molts indignats, hi ha la noció d’un virtuosisme al que hem
d’aspirar.
Fora del raonament, venen els exemples. Aquesta és una costum que
comparteixen amb els cristians i altres religions (i no amb els ateus) que
comparteixen amb els Nazis i amb els Estalinistes (i no amb CiU, o
Ciutadans), que comparteixen amb els ecologistes i els Masons (i no amb els
jugadors d’escacs associats o els professors universitaris).

3) Els nens
És fàcil trobar diferents vídeos o fotos on nens agafen un micròfon per
repetir eslògans indignats i fer un discurset rebel. Aquests vídeos són
nauseabunds. La raó més profunda què hi ha darrere és que impliquen que els
arguments dels indignats no requereixen una gran meditació, que són
arguments que venen amb naturalitat, amb tanta naturalitat, que un nen els
pot dir espontàneament. Utilitzen el nen per reafirmar que els seus
arguments no són una opinió, són la veritat, són el “saber original”. Es un
argumentari que està per sobre de el que poden fer els humans (educats,
llegits, cultes), però en canvi hi pot accedir un ésser innocent i pur,
perquè la seva opinió és la mare naturalesa mateixa. Perdó pel vocabulari
que utilitzao, però es que això sona així quan ho verbalitzes. El símbol del
nen és un símbol vell i poderós. (I no he mencionat la imbecilitat
d’utilitzar un nen de veritat com si fós el póster d’un nen).

4)El poble
Algunes de les seves activitats, com la caminada que van fer des de la
perifèria d’espanya cap a Madrid, o aquells cartells que tenien amb
l’eslògan “no nos mires, únete” contenen una definició de poble, ciutadà, de
conjunt d’homes. El poble del seu imaginari és el poble que surt de les
cases al pas dels tambors, i s’uneix a la desfilada, sumant voluntats, una
voluntat rere l’altra, fins a esdevenir implacable. No és el poble que
discuteix, és el poble que actua. Aquest no és el poble d’una democràcia, si
no que és un poble totalitari. Això no és estrany. Qualssevol manifestació,
sindical o independentista o pacifista, fa ús d’aquesta idea: el nostre
acord en una frase (la tenim aquí, a la pancarta) i la nostra voluntat, ens
fa implacables a qualssevol discussió. La decisió ja està presa, nosaltres
ja hem negociat amb tu. No hi pot haver dues manifestacions contràries
alhora, perquè una manifestació (o una marxa, o una acampada voluntariosa)
no és un lloc de creació de contingut, si no que és un lloc de culte a la
voluntat. I la voluntat és força psicològica del totalitarisme. Els
ciutadans de la nació indignada són ciutadans voluntariosos d’un estat
absolutista.

5) Els eslògans
Jo he viscut actituds feixistes des de dins. Moltes. Només cal ser una mica
sensible al totalitarisme per veure-ho. Quan jo tenia 4 o 5 anys, els pares
em van portar a una obra infantil al teatre fortuny de reus. Un home vestit
amb mono d’obrer ens va fer aplaudir a tots alhora. Recordo molt clarament
la sensació que vaig tenir, recordo com de sobte em vaig sentir enorme i
fort, recordo que el sò coordinat de tots els nens em va semblar homogeni,
constant, sense errors. I quan ho recordo, en la imatge que vaig tenir al
cap durant anys -i que ara començo a entendre- jo anava vestit com el clown.
Amb un mono blau. Repetir eslògans és totalitari (és innocu en molts
sentits, perquè es tracta només d’estètica totalitària). Els concerts
d’ska-p, o d’obrint pas, són similars. Ho són en tant que anules el teu
discurs per adoptar el discurs de qui parla. Projectes en ell el que tu
penses (el que tu ets) i acceptes totes les suggerències sens filtre. Visca
la Terra! No als toros! Mariguana! Ho he cridat tot, boig de feixisme, de
voluntat, i amb la sensació de dir la veritat. Això passa quan un eslògan et
parla directament al cerbell, sense cap barrera. Sense discussions llargues
i avorrides. Sense discòrdia. Això no és un error, és un fenòmen humà.

6) La conclusió
Estic segur del que he dit. I si voleu, podem parlar de totes les
consequències bones de la indignació, de l’Occupy, i del 15M. És clar que
si. Tot i els gestos fatxes, ha tingut bons efectes. N’ha tingut? Crec que
seria cec si digués que no. Una contradicció? Difícil de digerir? Fotudament
estrany? Potser si. Però aquest és un tema vell. Molt vell. Joder, súper
vell.