Hogarth, Piranesi, Escher : La Coalescència, una proposta

Tot el que jo puc dir de Hogarth, Piranesi o Escher es pot trobar a la Wikipedia, així que ho deixo en mans de Google. Em limitaré a dir que les següents tres imatges estan fetes a temps i països diferents, en contextos diferents i amb objectius una mica diferents. També puc dir que és molt comú parlar d’aquests tios junts, segurament més de Piranesi i Escher. Ah, i em fa gràcia dir que al “Fumador d’Opi Anglès”, Quincey descriu com ell i Coleridge contemplen un Piranesi tot fumats.

Hogarth:

Piranesi:

Escher:

La visió d’aquestes tres imatges juntes m’ha portat a alguna idea nova en memètica, de moment molt imprecisa i probablement fins i tot absurda, però que escriuré desvergonyidament. Espero que aquesta teoria no sigui ridícula del tot, però si bona part ho és, la llenço aquí, als lleons, a veure què es mengen i quin esquelet deixen.

No sabem si hi ha una connexió entre els tres quadres, és a dir, una incepció successiva (Hogarth inspira Piranesi, i Piranesi inspira Escher), o bé els tres homes van arribar absolutament per separat a la decisió de fer un gravat que jugués amb les lleis de la perspectiva linear.

Pensem en aquesta segona possibilitat (no ho afirmo, només fem l’experiment mental), pensem que els tres homes van arribar per separat a la mateixa idea, i què això hagués pogut passar independentment del temps i de l’espai (al mateix any i al mateix poble, o en continents i segles diferents). En aquest cas, hem d’admetre que la mateixa idea té, si més no, una base cultural comuna, prové dels mateixos mems, en els tres casos. Per exemple, les tres idees necessiten la perspectiva linear, i les tres, ja que contradiuen un estàndard, necessiten que existeixi aquest estàndard.  AIxí, podem llistar un seguit de tècniques, habilitats, propietats i idees que són comunes en els tres processos de disseny, i en les tres obres finals. Un historiador de l’art ho faria millor que jo.

Llavors:

1. Cada decisió afegida a una cadena de decisions redueix la “incertesa”
2. Un procés tancat de disseny tendeix a la minimització de l’incertesa.  Definim l’increment d’incertesa (amb analogia amb l’entropia, com sempre) com “energia lliure”.
3. Si l’increment d’energia lliure és 0, és que tenim un procés que mai redueix la incertesa, és aleatori.
4. Si és negatiu, estem aplicant sequencies de decisions (o compliant informacio en forma de sequencies de decisions aplicables)
5. I si és positu? Si és positiu, estem augmentant la incertesa més enllà de la aleatorietat. Això és possible? Si que ho és. Imagina que tu has d’endivinar el seguent número que diré. Ara imagina’t que has d’endivinar els seguents 2 números que diré. És òbviament més difícil.  Pera una intel·ligència que es troba en un procés creatiu, el fet de tenir una unitat formada per dos mems units, només li complica les coses. Encara sap menys que cony ha de fer amb ells. Són més difícils de combinar.
6. És per això que la incertesa no comença a disminuir fins que les seqüències de decisions assoleixen certa complexitat, que, per tant, coincideix amb un pic d’energia lliure. Això pressuposa un judici intel·ligent sobre les combinacions de decisions/memes que surten del teu cerbell.

El que porta un organisme creador intel·ligent a superar aquest pic, després del qual la seva idea es converteix en un memplex aplicable, una cosa que les generacions seguents podran plagiar, és el temps i l’energia que inverteix en combinar idees. Té sentit això?

Representa que els 3 pintors aquests, podríen haver superat la mateixa barrera energètica.

Però això és només un experiment mental!

---