Seventeenth_ Memetic Games

He estat pensant en alguns altres jocs memètics, o detalls en els que es veu el verdader significat de la teoria memètica, i permeten entreveure el seu enorme camp d’aplicació. Com que el Pau em va fer veure que gràcies a Escher Piranesi i Hogarth es veien més clars alguns dels punts de la memètica, he pensat que seria guai buscar més exemples. Abans de posar-ne algun de gran escala, deixo anar caquetes de cabra que tinc arxivades al cap.

1) Els descobriments simultanis

Els historiadors esquiven el tema, i la última persona que va parlar-ne sense fer el ridícul va ser Kuhn. Ningú té una explicació convincent, però els descobriments simultanis són un fet, i molts frikis en fan llistes, com aquesta , que aprofita per fotre un rotllo religiós. Memèticament, els descobriments simulatanis no només tenen sentit, si no que són probables. De fet, quan un munt de cerbells comparteixen mems, i això vol dir que comparteixen des d’una visió del món fins a uns objectius i uns mètodes, només és questió de rendiment mental que es produeixin les associacions correctes d’idees. Explicat així sona obvi, oi? Si, ho sé. Mola, eh?

Està molt relacionat amb aquella gràfica:

2) Els artistes ho saben

Els artistes, experts en l’auto-exploració, saben molt més sobre el seu rol i l’evolució del seu món intel·lectual del que els interessa expressar. A vegades, a algun d’ells se li escapa. Mireu què hi havia penjat a la Frieze Art Fair de Londres aquest any: Art is Either Plagiarism or Revolution, que es tradueix com: “Només puc fer servir els mems dels altres, o inventar-ne de nous”. Només puc dir: “Indeed!”.

3) Creixement de segon ordre

Ja que els mems es transmeten entre individus, el ritme en que creix el nombre d’individus que poseeix un mem depen del quadrat del nombre d’individus, és un creixement de segon ordre. Això ho dic només partint de la teoria. Us convido a comprovar-la amb les corbes de popularitat de la LadyGaga, el Justin Bieber, i qui cony volgueu. És cert que a partir de cert punt els creixements s’omplen de soroll, i és possible que això la memètica no ho pugui explicar. Jo dividiria aquestes corbes entre una meitat “MEME-RIDDEN” i una meitat “MEDIA-RIDDEN”.

4)  Einstein i el Ché 

Einstein no és un mem, és una persona, però citar-lo o no citar-lo si que és una decisió afectada per mems. El fet d’escollir citar Einstein associat a “geni” , a revolucionari, com a paradigma de científic humanista, com a exemple a seguir, el fet d’escollir frases seves per a moments trascendentals d’una presentació power point, són mems adherits a cadenes de mems més llargues. En breu, la inoquitat d’aquests mems i el seu poc efecte sobre el pensament els torna molt subjectes a la deriva genètica. Un cop algú cita einstein i descarta centenars de contemporanis seus (algú fora del ram sap quants articles va escriure a quatre mans?), Einstein esdevé la única opció. És com l’arxiconegudíssim exemple de les llaunes de pintura, o el coll d’ampolla.

5) Literature Reviews (o Learn your Memes!)

Tots els que fem coses científiques sabem que existeix una cosa que es diu Literature Review i que has de fer abans de començar a treballar de veritat per, entre altres coses, no repetir la feina dels altres, i descobrir bones “excuses” per publicar. Els historiadors tenen també una cosa més seriosa que anomenen “historiografia” i quan comencen un treball, es pregunten els uns als altres: “des de quina posició historiogràfica ho enfoques”? Sempre m’ha semblat un comportament molt curiós, i ara que hi penso, potser els Reviews, les posicions historiogràfiques, els backgrounds i totes aquestes coses tenen un fort component memètic. Abans de treballar en un camp, o d’obrir la boca, has de conèixer els teus mems! Potser ells t’estalvien la feina! Per què pensar-ho tot, si centenars de mems esperen a ajudar-te en un munt de decisions difícils? Per una banda, adquireixes informació, cert. Per l’altra – i això és més difícil d’expressar sense el llenguatge memètic- et familiaritzes amb els mems del teu ram.

6) Com la penya s’inspira

Un dels procesos bàsics de la evolució memètica és la incepció, que és la integració d’un mem en una cadena de decisions preexistents després de percebre’l. És divertit veure com la gent fa llistes de mètodes per inspirar-se, com aquesta, o aquesta. Observeu quin percentatge de les recomanacions consisteix en la observació de les idees dels altres, en augmentar les probabilitats de “xocar” contra un mem. En sortir a la caça de la incepció. Amb excepció del clàssic “passejar pel camp” totes giren en torn de la cerca de la incepció.

7) Memes are behaviour

Els mems no són coneixement textual. Tot i que alguns poden ser expressables (sobretot els més estúpids) els mems no acostumen a verbalitzar-se. Només cal observar afloriments de comportaments inèdits com els Indignats, tot un exemple d’un seguit de mems, cadenes de mems, de decisions i actituds comunes que, no obstant això, no han trobat una forma comuna d’expressar-se. Els indignats es caracteritzen per no saber exactament què opinen, per discutir durant hores sobre temes tancats de la filosofia occidental i per pronunciar-se amb frases ambiguopoèticorebels. Els mems no són textuals, i ells estan controlats per un bon grapat de mems.

8) La Banalitat

Els exemples de mems més detectables són aquells més banals: Memebase a internet, els vídeos virals, les pulseres, les frases com “to the best of my knowledge” o bé “Guay”. Com més idiota és un paquet de decisions culturals, més fàcil és de detectar-lo. Això no vol dir que la memètica només expliqui la merda. La memètica es deu llargament a l’autoanàlisi, i és més fàcil pensar en aquelles coses amb les que no tenim implicació moral de cap mena, o en aquelles coses que sabem distingir raonadament de la realitat. Però els mems són molt més grans, molt més profunds i dolorosos. Podem pensar sobre ells amb exemples deslligats de qualssevol xarxa de decisions crucial, com els tamagochis. Però no entendrem completament l’evolució de les idees fins que no aprenguem a  veure totes les nostres decisions més importants, més crucials o inconscients, sota aquesta llum. Som un mem, tant com som un gen.

Fifteenth_ Belsize in Pictures

Belsize has always been like this; a place for indulgence and squirrels, the brighter hill of London. Maybe Clifford Puke House looks rather from the thrid world compared to the palaces that surround it. However, and leaving apart the bathrooms and the rugs, we have some sound reasons to feel lucky of living there.

Some 160 years ago, the great master John Constable used to walk everyweek to the path that led to Hampstead, now that road that goes from Belsize Park Station to Camden Road, through Chalk Farm. He stood for hours at the top of that hill where we walk everyday, painting the landscape. Some of his paintings reveal the smoky skyline of london at the foreground.

The road that Constable walked, according to his fellow painter Edmund Marks,  looked precisely like this:

It is between these trees, in the place where Constable fixed his easel, that we are living now. Actually, at the time of Constable there were already some houses in Belsize (the first of them dating from the XVI century, I think). It was at mid-eigtheen century when it started to attract rich families from the capital. There is a painting in the Tate Britain -not a specially skillfull one- that depicts Belsize  just before it became popular. Apparently, the owner of the house comissioned it in 1700 to have some kind of “portrait” of his belongings.

I don’t know how changed this house may be nowadays, or if it is still recognizable. But if we have a look at some old maps of the area at that time, we’ll see that in 100 years it didn’t change a lot. Actually, at 1808 there were just a handful of houses.  We are able to see, already, “Belsize Lane” now “Belsize Avenue” and “England Lane”, now called the same. Having a closer look to the picture, it is extremely probable that the mansion stood somwhere between the main road and Belsize Lane. Maybe it is the so called Belsize House, or the Blue House.

Whatever the exact position was, it is clear that Clifford Puke is very near, if not at the very center, of the garden depicted in the painting.

Well into the 19th century, the original Swiss Cottage, that now gives name to the Underground sation, was opened. It was the tavern of farmer, for some reason built in the architectural style of traditional Swiss cottages. .What we can see today in its place is a modern reproduction, and if we are to believe another painting from that time, it is not a very faithful one. 

During the Victorian era Belsize expanded fast, and we also have pictorial evidence of this stage of development. It was a fashionable place, and most probably most of the bourgeois living there enjoyed having pictures of their gorgeous victorian mansions. In this beautiful painting we can see one corner that hasn’t almost changed in a century. Do you recognize it?

Exactly! It is the school near Lancaster Grove, at ten meters from Clifford Pugh. It was painted by Robert Bevan a guy who later would become a prominent post-impressionist in Britain. Actually, Belsize park has never ceased to attract all kind of artists. We even have a cubist depiction of the paceful ambiance we breath every day. It is the “Landscape in Belsize Park”, painted by J.K. Vaughan in 1954, a painting that can be seen in the museum of Sheffield.

Well, as far as I know, that’s everything. I hope you have enjoyed it. Now, when you visit the Tate Britain, the Sheffield Museum, or when you see London from the top of Hyde Park, you’ll have some story to tell! Isn’t that fabulous?

Hogarth, Piranesi, Escher : La Coalescència, una proposta

Tot el que jo puc dir de Hogarth, Piranesi o Escher es pot trobar a la Wikipedia, així que ho deixo en mans de Google. Em limitaré a dir que les següents tres imatges estan fetes a temps i països diferents, en contextos diferents i amb objectius una mica diferents. També puc dir que és molt comú parlar d’aquests tios junts, segurament més de Piranesi i Escher. Ah, i em fa gràcia dir que al “Fumador d’Opi Anglès”, Quincey descriu com ell i Coleridge contemplen un Piranesi tot fumats.

Hogarth:

Piranesi:

Escher:

La visió d’aquestes tres imatges juntes m’ha portat a alguna idea nova en memètica, de moment molt imprecisa i probablement fins i tot absurda, però que escriuré desvergonyidament. Espero que aquesta teoria no sigui ridícula del tot, però si bona part ho és, la llenço aquí, als lleons, a veure què es mengen i quin esquelet deixen.

No sabem si hi ha una connexió entre els tres quadres, és a dir, una incepció successiva (Hogarth inspira Piranesi, i Piranesi inspira Escher), o bé els tres homes van arribar absolutament per separat a la decisió de fer un gravat que jugués amb les lleis de la perspectiva linear.

Pensem en aquesta segona possibilitat (no ho afirmo, només fem l’experiment mental), pensem que els tres homes van arribar per separat a la mateixa idea, i què això hagués pogut passar independentment del temps i de l’espai (al mateix any i al mateix poble, o en continents i segles diferents). En aquest cas, hem d’admetre que la mateixa idea té, si més no, una base cultural comuna, prové dels mateixos mems, en els tres casos. Per exemple, les tres idees necessiten la perspectiva linear, i les tres, ja que contradiuen un estàndard, necessiten que existeixi aquest estàndard.  AIxí, podem llistar un seguit de tècniques, habilitats, propietats i idees que són comunes en els tres processos de disseny, i en les tres obres finals. Un historiador de l’art ho faria millor que jo.

Llavors:

1. Cada decisió afegida a una cadena de decisions redueix la “incertesa”
2. Un procés tancat de disseny tendeix a la minimització de l’incertesa.  Definim l’increment d’incertesa (amb analogia amb l’entropia, com sempre) com “energia lliure”.
3. Si l’increment d’energia lliure és 0, és que tenim un procés que mai redueix la incertesa, és aleatori.
4. Si és negatiu, estem aplicant sequencies de decisions (o compliant informacio en forma de sequencies de decisions aplicables)
5. I si és positu? Si és positiu, estem augmentant la incertesa més enllà de la aleatorietat. Això és possible? Si que ho és. Imagina que tu has d’endivinar el seguent número que diré. Ara imagina’t que has d’endivinar els seguents 2 números que diré. És òbviament més difícil.  Pera una intel·ligència que es troba en un procés creatiu, el fet de tenir una unitat formada per dos mems units, només li complica les coses. Encara sap menys que cony ha de fer amb ells. Són més difícils de combinar.
6. És per això que la incertesa no comença a disminuir fins que les seqüències de decisions assoleixen certa complexitat, que, per tant, coincideix amb un pic d’energia lliure. Això pressuposa un judici intel·ligent sobre les combinacions de decisions/memes que surten del teu cerbell.

El que porta un organisme creador intel·ligent a superar aquest pic, després del qual la seva idea es converteix en un memplex aplicable, una cosa que les generacions seguents podran plagiar, és el temps i l’energia que inverteix en combinar idees. Té sentit això?

Representa que els 3 pintors aquests, podríen haver superat la mateixa barrera energètica.

Però això és només un experiment mental!

13_ Sunset in Belsize Park / A moving Postcard