22_Brief meditation

I like superficial people. I’m addicted to their facebook profile pictures. It’s amazing to see what they choose as their public face, and what they leave behind. Sometimes, you can see two, even three or four different faces, with different personalities. That requires some special kind of intelligence. I can feel that. Not everybody is intelligent enough to design two public facades and to discern them. It requires also some special kind of dumb blindess, because not everybody is capable of believing so strongly in something created by themselves. Their friends believe their game. Their enemies do not. I guess that this is one of the first presents real friends give each other: we accept our friend’s lies and we defend them as truths. So, ask yourself: are your friends blind, or are they friends?

21_Text

Perquè el moviment dels indignats és totalitari

0) Disculpes
Tot seguit, explicarè perquè crec que el moviment dels indignats és
totalitari. Abans, però, recordem això: poques coses són absolutament, i
aquesta no és una d’elles. Cada qualitat és present en un cert percentatge.
Recordem també que el totalitarisme pot ser bo. Es poden aconseguir coses.
El mal és banal. Recordem que la gent bona pot fer coses horribles, tant com
la gent horrible pot fer coses bones. Les categories són una convenció que
serveix per fer les converses curtes. Ja ho dic ara. El moviment dels
indignats no és totalitari. Però ho ha sigut, ho ha pogut ser, alguns dels
seus òrgans, hàbits, alguns dels seus dies, hores, algunes de les seves
frases i gestos, han sigut totalitaris, i ho seran mentre el moviment
existeixi. El moviment té sal totalitària, i val la pena dir-ho, perquè
molta gent amb problemes de colesterol n’està menjant.

1) La seva democràcia
M’agradaria que féssiu una ullada al meu post anterior, on unes quantes
imatges reflexionen sobre la democràcia de veritat que han inventat els
indignats. Crec que és evident que reclamar el seu sistema de gestió com a
“democràcia real” és una fal·làcia. Les reunions en les que discuteixen i
decideixen el seu programa filosòfic i les seves accions de futur no són
democràtiques, perquè són assambleàries, i l’assemblearisme és totalitari
(Ho han dit dos pedòfils: Plató i Sánchez Dragó, i no em fa vergonya donar-
los la raó). I ho és per una raó molt senzilla: l’assamblearisme no és
representatiu, o dit d’una altra manera, qui participa a l’assemblearisme
només es representa a ell mateix i als seus amics. La única cosa que separa
l’assamblearisme d’una monarquia absoulta és el número de participants, el
tamany de la càmera reial. No hi pot haver democràcia si no hi ha
representació proporcional dels grups d’opininió. Posar 10.000 persones en
una plaça per parlar és poc més que un malson logístic, i en tot cas no és
una prova de poder democràtic. Encara que es facin fotos amb el braç alçat
(votant a mà alçada, vull dir).

La nostra democràcia, la oficial, és millor que la que fan servir ells. Per
malament que funcioni, conté mecanismes pràcticament indestructibles contra
els que ningú pot atemptar. Només hi ha una cosa que pot tallar les ales a
un sofista, i és no poder entrar a la sala on es discuteix. Els votants no
només decideixen qui, també decideixen qui no. És una xorrada, i potser
funciona malament a casa nostra, però és un enorme martell filosòfic.

2) El seu super home
Pels indignats hi ha un home que hem d’espirar a ser. Aquest home escull
cert menjar, aquest home parla de certa manera. Aquest home no té por
d’acampar al carrer. Aquest home llegeix, aquest home pensa i té una opinió.
Aquest home s’implica. No és un mal home. L’ideal de virtuositat dels
indignats, algú valent, vegetarià, ecològic, socialista, amable, obert,
neo-espiritual, és un tio bastant agradable. Però no són les seves
característiques el que és totalitari, és el fet que existeixi. És el fet
que en el cap de molts indignats, hi ha la noció d’un virtuosisme al que hem
d’aspirar.
Fora del raonament, venen els exemples. Aquesta és una costum que
comparteixen amb els cristians i altres religions (i no amb els ateus) que
comparteixen amb els Nazis i amb els Estalinistes (i no amb CiU, o
Ciutadans), que comparteixen amb els ecologistes i els Masons (i no amb els
jugadors d’escacs associats o els professors universitaris).

3) Els nens
És fàcil trobar diferents vídeos o fotos on nens agafen un micròfon per
repetir eslògans indignats i fer un discurset rebel. Aquests vídeos són
nauseabunds. La raó més profunda què hi ha darrere és que impliquen que els
arguments dels indignats no requereixen una gran meditació, que són
arguments que venen amb naturalitat, amb tanta naturalitat, que un nen els
pot dir espontàneament. Utilitzen el nen per reafirmar que els seus
arguments no són una opinió, són la veritat, són el “saber original”. Es un
argumentari que està per sobre de el que poden fer els humans (educats,
llegits, cultes), però en canvi hi pot accedir un ésser innocent i pur,
perquè la seva opinió és la mare naturalesa mateixa. Perdó pel vocabulari
que utilitzao, però es que això sona així quan ho verbalitzes. El símbol del
nen és un símbol vell i poderós. (I no he mencionat la imbecilitat
d’utilitzar un nen de veritat com si fós el póster d’un nen).

4)El poble
Algunes de les seves activitats, com la caminada que van fer des de la
perifèria d’espanya cap a Madrid, o aquells cartells que tenien amb
l’eslògan “no nos mires, únete” contenen una definició de poble, ciutadà, de
conjunt d’homes. El poble del seu imaginari és el poble que surt de les
cases al pas dels tambors, i s’uneix a la desfilada, sumant voluntats, una
voluntat rere l’altra, fins a esdevenir implacable. No és el poble que
discuteix, és el poble que actua. Aquest no és el poble d’una democràcia, si
no que és un poble totalitari. Això no és estrany. Qualssevol manifestació,
sindical o independentista o pacifista, fa ús d’aquesta idea: el nostre
acord en una frase (la tenim aquí, a la pancarta) i la nostra voluntat, ens
fa implacables a qualssevol discussió. La decisió ja està presa, nosaltres
ja hem negociat amb tu. No hi pot haver dues manifestacions contràries
alhora, perquè una manifestació (o una marxa, o una acampada voluntariosa)
no és un lloc de creació de contingut, si no que és un lloc de culte a la
voluntat. I la voluntat és força psicològica del totalitarisme. Els
ciutadans de la nació indignada són ciutadans voluntariosos d’un estat
absolutista.

5) Els eslògans
Jo he viscut actituds feixistes des de dins. Moltes. Només cal ser una mica
sensible al totalitarisme per veure-ho. Quan jo tenia 4 o 5 anys, els pares
em van portar a una obra infantil al teatre fortuny de reus. Un home vestit
amb mono d’obrer ens va fer aplaudir a tots alhora. Recordo molt clarament
la sensació que vaig tenir, recordo com de sobte em vaig sentir enorme i
fort, recordo que el sò coordinat de tots els nens em va semblar homogeni,
constant, sense errors. I quan ho recordo, en la imatge que vaig tenir al
cap durant anys -i que ara començo a entendre- jo anava vestit com el clown.
Amb un mono blau. Repetir eslògans és totalitari (és innocu en molts
sentits, perquè es tracta només d’estètica totalitària). Els concerts
d’ska-p, o d’obrint pas, són similars. Ho són en tant que anules el teu
discurs per adoptar el discurs de qui parla. Projectes en ell el que tu
penses (el que tu ets) i acceptes totes les suggerències sens filtre. Visca
la Terra! No als toros! Mariguana! Ho he cridat tot, boig de feixisme, de
voluntat, i amb la sensació de dir la veritat. Això passa quan un eslògan et
parla directament al cerbell, sense cap barrera. Sense discussions llargues
i avorrides. Sense discòrdia. Això no és un error, és un fenòmen humà.

6) La conclusió
Estic segur del que he dit. I si voleu, podem parlar de totes les
consequències bones de la indignació, de l’Occupy, i del 15M. És clar que
si. Tot i els gestos fatxes, ha tingut bons efectes. N’ha tingut? Crec que
seria cec si digués que no. Una contradicció? Difícil de digerir? Fotudament
estrany? Potser si. Però aquest és un tema vell. Molt vell. Joder, súper
vell.

XIX_This is How Democracy Looks Like: OCCUPY!

You claim:

And I Answer: NO.

THIS is how DEMOCRACY looks like:

What you’ve found is not democracy.  What you have is a meme. Deal with it.

18_ El dia que vaig escriure contra els indignats

Fa uns mesos em semblava que tothom estimava els indignats. Vaig escriure un post al blog amb la meva opinió sobre el moviment, especialment sobre la seva branca barcelonina. Li vaig dir: “Contra acampadabcn”. Però vaig ser covard, i no vaig atrevir-me a publicar-lo. Alguna vegada havia dit alguna coseta petita en contra dels indignats i m’havia sentit incòmode amb la reacció de la gent. Bé, ara l’he llegit i m’he sentit orgullós d’haver pensat això des del principi. El copio aquí.

Contra acampadabcn#

Espero no guanyar-me masses enemistats noves amb aquest article. Simplement: no m’agrada gaire tot aquest rotlle de l’acampada i la indignación. Crec que és un sistema molt subòptim, per no dir que no funciona de cap manera. És disfuncional i em resulta irritant. Defensaré aquesta hipòtesis: que el moviment és inútil. I que ho és sobretot a la manera d’acampadabcn#, i per tant també en els altres llocs que l’han imitat. Que sigui inútil no vol dir que sigui dolenta. Vol dir que és normal, com les barres de pa i els ciclomotors.

És inútil per que el que s’hi ha discutit és inútil. S’ha parlat de si cal una llei de vagues o no, s’ha parlat de la viabilitat de comunitats autogestionades, de la viabilitat del comunisme, i d’altres cosetes així. Son molt guais, aquestes cosetes, però fa cent anys que estan discutides. Qualssevol persona de certa edat va discutir-les a la trancisió, i alguns abans i tot. Diuen els teòrics de l’acampada que han “demostrat” que la joventut sap pensar, que té opinió. En realitat han demostrat que no han llegit gaire. Hi ha eslògans dels cartells que ja es veien el 68 i n’hi ha d’abans de la Guerra! Ni el Senyor de les Mosques, joder, que ha sigut lectura obligatòria i tot.

És inútil per que és pedant i perdonavides. És molt difícil parlar amb algún indignat professional, per que tots tenen la raó. Conseqüentment, han adoptat un tò de superioritat bastant desagradable. Es dediquen a fer pedagogia, a organitzar cursets, i a explicar coses. Està molt bé, també, només apunto que això indica que es creuen en situació de fer pedagogia, d’organitzar cursets i d’explicar coses. Potser és per que el seu nivell cultural, tot i ser massa baix per fer un decàleg amb sentit, és massa alt per organitzar una revolució. La pedanteria és el que sel’s ha menjat, i el que ha causat el punt 3.

És inútil per que no han aconseguit adhesions. Hi ha desenes de milers de professors universitaris, de personal mèdic, i d’altres col·lectius enfadats, que no han fet res. Molt s’han adherit a títol individual a la indignació, però no com a grup. Els intel·lectuals, com a col·lectiu, han suat del tema, per que ningú ha volgut sacrificar el seu ego i acatar la pedagogia pedant dels indignats. Els quatre pallassos que hi han anat -el punset, oi? – s’han limitat a dir suficientment poc per que ningú els portés la contrària. Per culpa de la petulància ideològica de les acampades de les capitals, no han sortit manifestos importants de suport. Tampoc els haguéssin acceptat, segurament.

És inútil per que en realitat, l’acampada no ha existit. Si, ja sé que és un punt difícil de mantenir. Les revolucions són extensions físiques d’idees, i aquesta també ho és. Però no ha aparegut com un bolet. Jo ja la havia vist abans. La havia vist als concerts d’Ska-p i als d’obrint pas, l’havia vist als casals populars i altres llocs menys dignes. (encara que quan la vaig veure, s’hi parlava en català). La acampada no s’ha format, només s’ha desplaçat fins les places. Un tomb per acampadabcn# et revelarà que molts dels que hi acampen porten acampats tota la vida. No tindrà gaires efectes, per que no els tenia abans. Ara ha tingut propaganda, això si. I per molt que es queixin de que TV3 manipula, el tractament que se n’ha fet ha sigut tant edulcorat que feia vomitar. A la tele, tothom està d’acord en que el rotllo 2.0 és molt divertit. Malauradament, no ha sigut la revolució del twitter, si no la de les editorials, els diaris, l’Stephane Hassel aquest, i tota la gent que els hi ha fet el favor de muntar-los una imatge.

És inútil, en definitiva, per que és complexa, pesada, caòtica, autocomplaent i masturbatòria… per què és un xoc d’egos molt fort, per que és massa estètica, per que de fet, a vegades, només és aparent. Collons, és vergonyosament superficial. L’únic que té de profund és el que no és idea seva. Al final, és inútil per que ha oblidat la profunda dignitat de les revolucions: la dignitat de la pobresa. La força del silenci. Si els indignats s’haguéssin aguantat la indignació, i s’haguéssin assegut en respectuós silenci, estariem tots asseguts amb ells. Però són vanitosos, absurds i pijos. Volien una revolució, i al final han fet pancartes i versets de cançons. La veritat és que, pel que fa a això, els ha quedat prou bé.

Addendum: És costumari, al nostre país, disculpar-se i fer-se la víctima quan s’escriu alguna cosa en contra de la majoria i així ho faré. Es sol dir “jo també estic indignat però no em sembla bé tal cosa que fan els indignats”. Però no ho puc dir. El meu problema és que no estic indignat, estic content. I això que jo soc investigador, el que vol dir que he elegit voluntàriament ser mileurista per una passió. De fet, mai havia fet servir gaire la paraula indignat, però ara es fa servir tant que ja no recordo que volia dir. I si no estic indignat és per una raó: per que no em sento impotent. Hi ha moltes coses que son una merda, i les puc solucionar.  Potser no soc tant intel·ligent com la gent que afirma opinions polítiques d’abast global. Jo he de pensar les coses a poc a poc, però això em garanteix que quan en penso una, encara que petita, la penso fins al final. I soluciono problemes. És la meva feina. La resta em sembla tant difícil!

A la foto: Uns joves ajaguts al terra sota les armes alçades de la policia. Pensen alguna cosa. Què? No és el mateix que després es va dir. La veritat encara no estava construïda. El que pensaven era senzill, no era polític. Era èpic. El que pensaven els policies també era èpic. Ells i nosaltres, la seva voluntat i la nostra. Entre ells la frontera que separa gals de romans a les històries. Qui és l’heroi? 

Seventeenth_ Memetic Games

He estat pensant en alguns altres jocs memètics, o detalls en els que es veu el verdader significat de la teoria memètica, i permeten entreveure el seu enorme camp d’aplicació. Com que el Pau em va fer veure que gràcies a Escher Piranesi i Hogarth es veien més clars alguns dels punts de la memètica, he pensat que seria guai buscar més exemples. Abans de posar-ne algun de gran escala, deixo anar caquetes de cabra que tinc arxivades al cap.

1) Els descobriments simultanis

Els historiadors esquiven el tema, i la última persona que va parlar-ne sense fer el ridícul va ser Kuhn. Ningú té una explicació convincent, però els descobriments simultanis són un fet, i molts frikis en fan llistes, com aquesta , que aprofita per fotre un rotllo religiós. Memèticament, els descobriments simulatanis no només tenen sentit, si no que són probables. De fet, quan un munt de cerbells comparteixen mems, i això vol dir que comparteixen des d’una visió del món fins a uns objectius i uns mètodes, només és questió de rendiment mental que es produeixin les associacions correctes d’idees. Explicat així sona obvi, oi? Si, ho sé. Mola, eh?

Està molt relacionat amb aquella gràfica:

2) Els artistes ho saben

Els artistes, experts en l’auto-exploració, saben molt més sobre el seu rol i l’evolució del seu món intel·lectual del que els interessa expressar. A vegades, a algun d’ells se li escapa. Mireu què hi havia penjat a la Frieze Art Fair de Londres aquest any: Art is Either Plagiarism or Revolution, que es tradueix com: “Només puc fer servir els mems dels altres, o inventar-ne de nous”. Només puc dir: “Indeed!”.

3) Creixement de segon ordre

Ja que els mems es transmeten entre individus, el ritme en que creix el nombre d’individus que poseeix un mem depen del quadrat del nombre d’individus, és un creixement de segon ordre. Això ho dic només partint de la teoria. Us convido a comprovar-la amb les corbes de popularitat de la LadyGaga, el Justin Bieber, i qui cony volgueu. És cert que a partir de cert punt els creixements s’omplen de soroll, i és possible que això la memètica no ho pugui explicar. Jo dividiria aquestes corbes entre una meitat “MEME-RIDDEN” i una meitat “MEDIA-RIDDEN”.

4)  Einstein i el Ché 

Einstein no és un mem, és una persona, però citar-lo o no citar-lo si que és una decisió afectada per mems. El fet d’escollir citar Einstein associat a “geni” , a revolucionari, com a paradigma de científic humanista, com a exemple a seguir, el fet d’escollir frases seves per a moments trascendentals d’una presentació power point, són mems adherits a cadenes de mems més llargues. En breu, la inoquitat d’aquests mems i el seu poc efecte sobre el pensament els torna molt subjectes a la deriva genètica. Un cop algú cita einstein i descarta centenars de contemporanis seus (algú fora del ram sap quants articles va escriure a quatre mans?), Einstein esdevé la única opció. És com l’arxiconegudíssim exemple de les llaunes de pintura, o el coll d’ampolla.

5) Literature Reviews (o Learn your Memes!)

Tots els que fem coses científiques sabem que existeix una cosa que es diu Literature Review i que has de fer abans de començar a treballar de veritat per, entre altres coses, no repetir la feina dels altres, i descobrir bones “excuses” per publicar. Els historiadors tenen també una cosa més seriosa que anomenen “historiografia” i quan comencen un treball, es pregunten els uns als altres: “des de quina posició historiogràfica ho enfoques”? Sempre m’ha semblat un comportament molt curiós, i ara que hi penso, potser els Reviews, les posicions historiogràfiques, els backgrounds i totes aquestes coses tenen un fort component memètic. Abans de treballar en un camp, o d’obrir la boca, has de conèixer els teus mems! Potser ells t’estalvien la feina! Per què pensar-ho tot, si centenars de mems esperen a ajudar-te en un munt de decisions difícils? Per una banda, adquireixes informació, cert. Per l’altra – i això és més difícil d’expressar sense el llenguatge memètic- et familiaritzes amb els mems del teu ram.

6) Com la penya s’inspira

Un dels procesos bàsics de la evolució memètica és la incepció, que és la integració d’un mem en una cadena de decisions preexistents després de percebre’l. És divertit veure com la gent fa llistes de mètodes per inspirar-se, com aquesta, o aquesta. Observeu quin percentatge de les recomanacions consisteix en la observació de les idees dels altres, en augmentar les probabilitats de “xocar” contra un mem. En sortir a la caça de la incepció. Amb excepció del clàssic “passejar pel camp” totes giren en torn de la cerca de la incepció.

7) Memes are behaviour

Els mems no són coneixement textual. Tot i que alguns poden ser expressables (sobretot els més estúpids) els mems no acostumen a verbalitzar-se. Només cal observar afloriments de comportaments inèdits com els Indignats, tot un exemple d’un seguit de mems, cadenes de mems, de decisions i actituds comunes que, no obstant això, no han trobat una forma comuna d’expressar-se. Els indignats es caracteritzen per no saber exactament què opinen, per discutir durant hores sobre temes tancats de la filosofia occidental i per pronunciar-se amb frases ambiguopoèticorebels. Els mems no són textuals, i ells estan controlats per un bon grapat de mems.

8) La Banalitat

Els exemples de mems més detectables són aquells més banals: Memebase a internet, els vídeos virals, les pulseres, les frases com “to the best of my knowledge” o bé “Guay”. Com més idiota és un paquet de decisions culturals, més fàcil és de detectar-lo. Això no vol dir que la memètica només expliqui la merda. La memètica es deu llargament a l’autoanàlisi, i és més fàcil pensar en aquelles coses amb les que no tenim implicació moral de cap mena, o en aquelles coses que sabem distingir raonadament de la realitat. Però els mems són molt més grans, molt més profunds i dolorosos. Podem pensar sobre ells amb exemples deslligats de qualssevol xarxa de decisions crucial, com els tamagochis. Però no entendrem completament l’evolució de les idees fins que no aprenguem a  veure totes les nostres decisions més importants, més crucials o inconscients, sota aquesta llum. Som un mem, tant com som un gen.

Fifteenth_ Belsize in Pictures

Belsize has always been like this; a place for indulgence and squirrels, the brighter hill of London. Maybe Clifford Puke House looks rather from the thrid world compared to the palaces that surround it. However, and leaving apart the bathrooms and the rugs, we have some sound reasons to feel lucky of living there.

Some 160 years ago, the great master John Constable used to walk everyweek to the path that led to Hampstead, now that road that goes from Belsize Park Station to Camden Road, through Chalk Farm. He stood for hours at the top of that hill where we walk everyday, painting the landscape. Some of his paintings reveal the smoky skyline of london at the foreground.

The road that Constable walked, according to his fellow painter Edmund Marks,  looked precisely like this:

It is between these trees, in the place where Constable fixed his easel, that we are living now. Actually, at the time of Constable there were already some houses in Belsize (the first of them dating from the XVI century, I think). It was at mid-eigtheen century when it started to attract rich families from the capital. There is a painting in the Tate Britain -not a specially skillfull one- that depicts Belsize  just before it became popular. Apparently, the owner of the house comissioned it in 1700 to have some kind of “portrait” of his belongings.

I don’t know how changed this house may be nowadays, or if it is still recognizable. But if we have a look at some old maps of the area at that time, we’ll see that in 100 years it didn’t change a lot. Actually, at 1808 there were just a handful of houses.  We are able to see, already, “Belsize Lane” now “Belsize Avenue” and “England Lane”, now called the same. Having a closer look to the picture, it is extremely probable that the mansion stood somwhere between the main road and Belsize Lane. Maybe it is the so called Belsize House, or the Blue House.

Whatever the exact position was, it is clear that Clifford Puke is very near, if not at the very center, of the garden depicted in the painting.

Well into the 19th century, the original Swiss Cottage, that now gives name to the Underground sation, was opened. It was the tavern of farmer, for some reason built in the architectural style of traditional Swiss cottages. .What we can see today in its place is a modern reproduction, and if we are to believe another painting from that time, it is not a very faithful one. 

During the Victorian era Belsize expanded fast, and we also have pictorial evidence of this stage of development. It was a fashionable place, and most probably most of the bourgeois living there enjoyed having pictures of their gorgeous victorian mansions. In this beautiful painting we can see one corner that hasn’t almost changed in a century. Do you recognize it?

Exactly! It is the school near Lancaster Grove, at ten meters from Clifford Pugh. It was painted by Robert Bevan a guy who later would become a prominent post-impressionist in Britain. Actually, Belsize park has never ceased to attract all kind of artists. We even have a cubist depiction of the paceful ambiance we breath every day. It is the “Landscape in Belsize Park”, painted by J.K. Vaughan in 1954, a painting that can be seen in the museum of Sheffield.

Well, as far as I know, that’s everything. I hope you have enjoyed it. Now, when you visit the Tate Britain, the Sheffield Museum, or when you see London from the top of Hyde Park, you’ll have some story to tell! Isn’t that fabulous?

Hogarth, Piranesi, Escher : La Coalescència, una proposta

Tot el que jo puc dir de Hogarth, Piranesi o Escher es pot trobar a la Wikipedia, així que ho deixo en mans de Google. Em limitaré a dir que les següents tres imatges estan fetes a temps i països diferents, en contextos diferents i amb objectius una mica diferents. També puc dir que és molt comú parlar d’aquests tios junts, segurament més de Piranesi i Escher. Ah, i em fa gràcia dir que al “Fumador d’Opi Anglès”, Quincey descriu com ell i Coleridge contemplen un Piranesi tot fumats.

Hogarth:

Piranesi:

Escher:

La visió d’aquestes tres imatges juntes m’ha portat a alguna idea nova en memètica, de moment molt imprecisa i probablement fins i tot absurda, però que escriuré desvergonyidament. Espero que aquesta teoria no sigui ridícula del tot, però si bona part ho és, la llenço aquí, als lleons, a veure què es mengen i quin esquelet deixen.

No sabem si hi ha una connexió entre els tres quadres, és a dir, una incepció successiva (Hogarth inspira Piranesi, i Piranesi inspira Escher), o bé els tres homes van arribar absolutament per separat a la decisió de fer un gravat que jugués amb les lleis de la perspectiva linear.

Pensem en aquesta segona possibilitat (no ho afirmo, només fem l’experiment mental), pensem que els tres homes van arribar per separat a la mateixa idea, i què això hagués pogut passar independentment del temps i de l’espai (al mateix any i al mateix poble, o en continents i segles diferents). En aquest cas, hem d’admetre que la mateixa idea té, si més no, una base cultural comuna, prové dels mateixos mems, en els tres casos. Per exemple, les tres idees necessiten la perspectiva linear, i les tres, ja que contradiuen un estàndard, necessiten que existeixi aquest estàndard.  AIxí, podem llistar un seguit de tècniques, habilitats, propietats i idees que són comunes en els tres processos de disseny, i en les tres obres finals. Un historiador de l’art ho faria millor que jo.

Llavors:

1. Cada decisió afegida a una cadena de decisions redueix la “incertesa”
2. Un procés tancat de disseny tendeix a la minimització de l’incertesa.  Definim l’increment d’incertesa (amb analogia amb l’entropia, com sempre) com “energia lliure”.
3. Si l’increment d’energia lliure és 0, és que tenim un procés que mai redueix la incertesa, és aleatori.
4. Si és negatiu, estem aplicant sequencies de decisions (o compliant informacio en forma de sequencies de decisions aplicables)
5. I si és positu? Si és positiu, estem augmentant la incertesa més enllà de la aleatorietat. Això és possible? Si que ho és. Imagina que tu has d’endivinar el seguent número que diré. Ara imagina’t que has d’endivinar els seguents 2 números que diré. És òbviament més difícil.  Pera una intel·ligència que es troba en un procés creatiu, el fet de tenir una unitat formada per dos mems units, només li complica les coses. Encara sap menys que cony ha de fer amb ells. Són més difícils de combinar.
6. És per això que la incertesa no comença a disminuir fins que les seqüències de decisions assoleixen certa complexitat, que, per tant, coincideix amb un pic d’energia lliure. Això pressuposa un judici intel·ligent sobre les combinacions de decisions/memes que surten del teu cerbell.

El que porta un organisme creador intel·ligent a superar aquest pic, després del qual la seva idea es converteix en un memplex aplicable, una cosa que les generacions seguents podran plagiar, és el temps i l’energia que inverteix en combinar idees. Té sentit això?

Representa que els 3 pintors aquests, podríen haver superat la mateixa barrera energètica.

Però això és només un experiment mental!

13_ Sunset in Belsize Park / A moving Postcard

Dotze ||*|| Ens mantindrem sempre fidels al nostre poble ||*||

Estic a Londres, i semblarà mentida, exagerat o noucentista, però estic content de tenir un poble. De ser nacionalista de collons. Em llegeixo articles a blogs de joves intel·lectuals, i al·lucino amb la quantitat de referències que poden arribar a posar en un paràgraf: citen filòsofs clàssics, la lady gaga, i pensadors moderns, els uneixen originalment. Jo no sé si sóc tant culte, però alguna cosa em diu que és millor mantenir les coses senzilles, limitar-se a dir la veritat i ser humà. Sóc innocent, escrivint, però és que no sé si hi ha alternativa. Per això em vé de gust escriure que ens mantindrem sempre fidels al nostre poble.  I ho dic com si fos la primera vegada que es diu.

Resulta que una amiga em va posar a les mans un manuscrit de finals del segle XVIII. Es tracta del receptari (o la llibreta on apuntava totes les receptes) un farmacèutic català, un home que treballava per allí al Pla de Santa Maria. Em vaig emocionar fullejant aquell bloc de papers, que en doscents anys no havia importat una canya a ningú. Jo no en sé gaire, d’història de la farmàcia, així que em va sorprendre que el farmacèutic no fés servir ni un sol número. Com coi expressava les quantitats que receptava? Passant pàgines, vam observar una regularitat misteriosa. Un cop rere l’altre, apareixien aquests caràcters:

Es repetien un cop i un altre, i de seguida em va resultar evident que eren algun tipus de número, o de quantitat. Primer vaig pensar que eren números àrabs, i vaig intentar desxifrar-ho (una mica incultament) amb aquest supòsit. Vaig fer-me una taula ordenant els números de gran a petit, tant bé com vaig poder -fixeu-vos que a vegades comencen amb una mena de C inverida, a vegades amb un 3 i a vegades amb un 3 amb barret addicional. Finalment, i per casualitat, vaig descobrir que es tracta, de fet, d’una notació molt típica entre farmacèutics, anomenat a vegades “el sistema apotecari”. La primera lletra designa la quantitat (lliures, escrúpols…) i darrera hi trobem el número en llatí i en minúsula. Per alguna raó, la última “i” s’escriu “j”, així el número III és iij, i per escriure 3 unces, escriuriem 3iij.

Després he après que aquest és un sistema oblidat, però que es féu servir a tot europa fins a principis del XIX. Fins i tot té una entrada bastant detallada a la wikipedia en anglès. La meva cerca al google llibres sobre el tema no m’indica que existeixi cap treball sobre aquest sistema a catalunya, ni cap menció (si faig servir les paraules clau correctes) en cap llibre d’història o de farmàcia. Algú ho sap, sens dubte, però s’ho queda per a ell. Aquesta és una veritat modesta, una recerca d’una tarda, una investigació merdoseta, però que m’ha fet pensar. Això ja hauria d’estar fet, cony. No he d’arribar jo, un enginyer químic, i fer-ho. Sempre em mantindré fidel al meu poble, i com ha dit fa poc l’Eudal Carbonell, Catalunya ja ha tingut els poemes, les cançons, les simfonies, el volem massa i el canigó, la oda a la pàtria i les 3 columes de Montjuïc. Això ja ho tenim, i ara el que cal no és romanticisme ardent, si no recerca, collons i ciència.